Naming

El Nom

Un nom no és una etiqueta: és la decisió. I és la decisió més cara de canviar. ​

Revisió 2026: contingut actualitzat i revisat.

Un nom no és un detall: és la peça verbal que el mercat repetirà per tu. I, quan ja circula, canviar-lo és car.

Hi ha decisions que semblen petites perquè caben en una paraula. I n’hi ha que, precisament per això, són enormes. El nom és una d’aquestes. No és un complement del projecte: és el primer lloc on el projecte queda fixat.

Abans que algú entengui què fas, ja et diu. Abans que algú valori un servei, ja l’ha pronunciat. Abans que algú confiï, ja t’ha buscat. I en aquest primer contacte —tan curt i tan definitiu— el nom treballa com treballen les coses serioses: sense demanar permís.

Per això el naming no és «triar una paraula que soni bé». Això és el final del procés, no el procés. El naming és decidir quin rastre verbal vols deixar al món, amb la consciència que aquest rastre no s’esborra fàcilment.

El nom no acompanya: condiciona

Un nom condiciona perquè entra a tot arreu. A la web, al correu, a la factura, a les converses, a les recomanacions, als documents interns, als pressupostos, a les diapositives, a les reunions on algú diu: «jo tiraria per…» i, sense adonar-se’n, ja t’està convertint en una opció.

El nom és el primer element que el mercat et fa repetir. I quan una cosa es repeteix, es converteix en estructura. No és política. No és poder. És una realitat operativa: allò que es repeteix governa.

I «governa» aquí no és cap metàfora: és una paraula tècnica. Vol dir que el nom imposa el marc de la conversa. Fa que el teu projecte entri en determinades frases i en quedi fora d’altres. Fa que et recordin amb facilitat o que t’hagin de reconstruir cada cop. El nom és el primer filtre que decideix si seràs clar o seràs confús. I això, al mercat, és govern.

I aquí hi ha una asimetria que fa respecte: pots canviar un anunci, pots refinar un disseny, pots reescriure un text. Però canviar un nom quan ja circula és una altra escala. No perquè sigui impossible, sinó perquè és car en el sentit profund: car en temps, en rastre, en memòria, en credibilitat, en explicacions que ningú vol escoltar.

Perquè no canvies només una etiqueta. Canvies una constel·lació: dominis, correus, signatures, documents, presentacions, factures, referències, enllaços, mencions, memòria de clients, memòria interna. I el pitjor no és la feina; és el que no controles: la gent continuarà dient l’antic durant mesos. Un nom, quan ja ha circulat, no és només teu. I aquesta és la raó exacta per la qual cal encertar abans.

El nom és, probablement, la decisió més cara de rectificar.

El moment del buit

Hi ha un instant que per a nosaltres és un test net. Escrius el nom. I el busques.

Si la cerca torna buida —si no hi ha rastre, si no hi ha soroll, si no hi ha confusió prèvia— tens una cosa rara: territori verge. Quan passa —quan busques el nom i el món no et retorna res— no estàs celebrant una ocurrència. Estàs validant una condició rara: cap confusió prèvia, cap herència involuntària, cap soroll acumulat.

A partir d’aquí, el significat no el «prens»: el construeixes. I aquesta és una de les formes més netes d’arribar al mercat: començar amb una paraula que no té passat, perquè el seu futur sigui teu.

No has de lluitar contra significats heretats. No has de justificar que «no som els altres». No has de començar demanant que et desambiguïn.

Aquest buit no és cap trofeu. És una condició de partida. Vol dir que el nom pot néixer amb una propietat essencial: ser teu abans de ser conegut. I això, avui, és una diferència real.

Perquè el mercat està saturat de noms que ja venen amb maletes: semblances, col·lisions, associacions involuntàries, dominis ocupats, paraules gastades, promeses repetides. Quan el nom neix net, el projecte no comença comparat. Comença definit.

I després passarà el que ha de passar: el nom deixarà de ser buit. El destí d’un bon nom és omplir-se de significat. Però hi ha una diferència decisiva entre omplir-se de significat i començar ja ple de soroll.

No n’hi ha prou que soni bé

És veritat que un bon nom ha de sonar bé. Però això és el mínim. El mínim no és la feina.

Un nom ha de poder viure a la boca i al teclat. S’ha de dir sense incomoditat. S’ha d’escriure sense haver-lo de lletrejar cada vegada. Ha de tenir una sonoritat que aguanti una reunió, una trucada, una recomanació ràpida, una frase dita de passada.

I ha de ser acceptable. Acceptable no vol dir «neutre». Vol dir que no es trenca quan canvia el context: quan el llegeix algú d’un altre lloc, quan el pronuncia algú amb un altre accent, quan el veu algú que no et coneix, quan apareix en un formulari, quan esdevé un usuari i una contrasenya, quan passa per mans que no controlen el to.

Un nom és una peça de fricció constant. Ha de ser resistent.

El naming no és creativitat: és mètode

Sovint es pensa que el naming és un acte creatiu i prou. Com si fos una pluja d’ocurrències amb un parell de filtres. Però quan es fa de debò, el naming és una disciplina d’arquitectura: primer es defineix el territori; després es construeix la paraula.

Abans de la forma hi ha decisions que no són estètiques: què heu de ser i què no heu de ser. Quin tipus de promesa podeu sostenir. Quina tensió voleu acceptar. Quin públic ha d’entendre-us sense esforç. Quin «no» esteu disposats a dir per guanyar un «sí» més net. Quina ambició real té el projecte: créixer, especialitzar-se, obrir línies, aguantar anys.

Aquesta part no es veu, però és la que evita que el nom sigui una disfressa. Un bon nom no tapa el projecte. El fa inevitable.

Per això una marca forta, quan està ben anomenada, no sembla «inventada». Sembla que sempre havia d’haver estat així.

Un nom únic no és vanitat: és higiene

Quan insistim en un nom realment únic, no ho fem per jugar a fer originals. Ho fem perquè la singularitat té un efecte pràctic: redueix confusió.

Si el nom és massa proper a altres, el mercat t’hi enganxa. Si el nom comparteix sonoritats habituals, el mercat et barreja. Si el nom viu en un camp ple de paraules semblants, el mercat et compara abans de conèixer-te.

Un nom únic evita la comparativa automàtica. I això, en un entorn on la gent decideix ràpid, és una protecció.

La prova és simple: si el nom, abans de sortir, no té rastre, llavors el rastre que tindrà després serà teu. No heretat. No confós. No prestat.

El que realment compra un client quan accepta un nom

Quan un client accepta un nom, no està acceptant una paraula. Està acceptant un futur.

Accepta que el seu equip el dirà. Accepta que els seus clients el repetiran. Accepta que hi haurà gent que el pronunciarà malament al principi i, tot i així, haurà de funcionar. Accepta que el nom entrarà en documents, en sistemes, en processos, en converses que no controlen el context.

I també accepta una cosa més delicada: que, si un dia vol canviar-lo, pagarà.

Aquest és el punt que sovint no es diu prou clar. El nom és l’única peça del sistema que, quan comença a circular, deixa de ser teva del tot. El món se l’apropia. I per això canviar-lo no és un retoc: és una operació.

Errors que semblen petits i fan forat ràpid

Hi ha noms que fallen sense que sembli que fallen. No perquè siguin «dolents», sinó perquè introdueixen fragilitat.

Quan el nom necessita explicació constant. Quan té una grafia que convida a errors. Quan sona massa genèric. Quan s’assembla massa a algú altre. Quan, en altres idiomes o contextos, activa connotacions indesitjades. Quan obliga a una pronunciació forçada. Quan el domini natural és impossible o quan la cerca et porta a un bosc de resultats que no ets tu.

Aquests errors no fan soroll el primer dia. El fan al cap del temps, quan el nom ja ha acumulat usos i quan la incomoditat ja s’ha convertit en hàbit.

Un bon naming evita fricció futura. I això és exactament el que el fa valuós.

Quan el nom és bo, el projecte respira abans de començar

Un bon nom és una peça curta amb conseqüències llargues. Té una qualitat que costa de simular: aguanta.

Aguanta quan el projecte és petit i quan és gran. Aguanta quan el producte evoluciona. Aguanta quan apareixen noves línies. Aguanta quan el mercat es complica. Aguanta quan hi ha pressa. Aguanta quan hi ha soroll.

I, sobretot, aguanta perquè comença bé: amb un inici net. Amb una paraula que no arrossega passat. Amb una identitat verbal que no demana permís a cap confusió prèvia.

Aquest és el centre de la nostra feina: construir aquest inici.

Un bon nom, abans de sortir, hauria de passar cinc proves: que es pugui pronunciar sense fricció, que s’escrigui sense errors, que no col·lisioni amb altres significats evidents, que sigui registrable i defensable, i que la cerca no el barregi amb res existent. Si això passa, el nom no «sona bé»: funciona bé.

Tancament

El naming no és un detall creatiu. És una decisió estructural.

És la decisió que fixa el lloc des d’on et buscaran. La decisió que convertirà un projecte en un nom pronunciable pel mercat. La decisió que, un cop publicada, es converteix en rastre. I el rastre, en marca.

Per això el procés ha de ser seriós, metòdic i exigent. No perquè «el nom sigui important» com a idea general, sinó perquè és car de canviar com a realitat.

Quan el nom és bo, no cal defensar-lo gaire. Es diu. Es recorda. Es busca. I, amb el temps, deixa de semblar una paraula i es converteix en una evidència.

Això és el naming ben fet: una paraula curta amb una estructura al darrere. I un projecte que, per fi, comença net.