Skip to Content

Si no ets una Marca, Seràs una Mercaderia

30 de desembre de 2025 per
Si no ets una Marca, Seràs una Mercaderia
Josep Guzmán Escarré

Si no ets una Marca, Seràs una Mercaderia

(frase atribuïda a Philip Kotler)

Hi ha un moment, molt corrent, en què una empresa deixa de ser una tria i passa a ser una línia més.

No perquè faci res malament. No perquè el seu producte no sigui bo. No perquè el seu servei no tingui valor. Simplement perquè, des de fora, no hi ha res prou clar que la separi de les altres de manera verificable.

I quan això passa, el mercat fa el que fa sempre: simplifica.

No és crueltat. És supervivència. La gent no té temps. Té soroll. Té pestanyes obertes. Té pressa, reunions, pressupostos, aprovacions, i una necessitat molt humana: decidir sense quedar exposada. I quan algú ha de decidir sense quedar exposat, busca una cosa que pugui defensar amb poques paraules.

A vegades és un argument tècnic. A vegades és un termini. Però, massa sovint, és el preu.

I aquí és on la frase es torna exacta: si no ets una marca, seràs una mercaderia.

No perquè el mercat t’ho “faci”. És que, si tu no construeixes un lloc propi, el mercat te’n dona un de genèric. I un lloc genèric té una conseqüència immediata: comparativa. I quan hi ha comparativa, el teu valor —encara que sigui real— queda reduït a variables simples.

El preu sempre és una variable simple.


Mercaderia no vol dir dolent. Vol dir intercanviable.

És important dir-ho sense drama: ser mercaderia no vol dir ser mediocre. Vol dir ser substituïble.

Vol dir que, per al client, el teu “tu” no pesa prou com per evitar el joc habitual: “deixa’m mirar-ne tres”. I aquesta frase, que sembla innocent, és el principi de tot: quan algú et mira com a “una de tres”, ja no t’està mirant com a marca. T’està mirant com a opció.

Una opció es negocia.

Una marca es tria.

I la diferència no és emocional. És estructural.

Quan ets mercaderia, el client no pot agafar-se a una diferència clara que li permeti dir: “Aquests són els bons per això.” I quan no es pot agafar a això, es posa la jaqueta de la prudència: compara, demana, ajusta, aprieta.

No per fer-te la guitza. Perquè no té una altra manera neta de decidir.


El llenguatge reversible: el primer símptoma

Hi ha moltes empreses que ja han caigut en aquesta lògica sense adonar-se’n. I el senyal és gairebé sempre el mateix: el llenguatge que podria signar qualsevol.

“Qualitat.”

“Experiència.”

“Compromís.”

“Solucions a mida.”

“Servei personalitzat.”

Són paraules correctes. Però són paraules que no delimiten. No creen contorn. No obliguen a decidir. No fixen criteri. Només tranquil·litzen… una estona.

I això és un problema, perquè el mercat no tria per tranquil·litat general. Tria per diferència percebuda. I la diferència percebuda no surt d’adjectius. Surt de decisions.

Una marca no és un conjunt de paraules boniques. És un conjunt de renúncies ben fetes.

Quan una empresa diu “som per a tothom”, en realitat està dient “no tinc un lloc propi”. I quan no tens un lloc propi, el mercat t’assigna el més comú: el de la comparativa.


La marca no és una estètica. És govern.

Això també convé dir-ho clar, perquè és on molta gent es confon.

Sí: una marca té forma. Té disseny. Té tipografia. Té to. Té fotografies. Té una web que respira o que ofega.

Però la marca, la de veritat, no és el que es veu. És el que es nota quan el projecte entra en zona real.

Quan hi ha dubtes.

Quan hi ha pressa.

Quan hi ha fricció.

Quan hi ha un “i ara què?”

Quan algú demana una cosa que no toca i cal dir que no.

Quan apareix un error i s’ha de gestionar.

Una marca és govern: govern del missatge, del procés, del criteri i de la resposta.

Una mercaderia té aparador.

Una marca té sistema.

I el client, encara que no sàpiga posar-hi paraules, ho capta. Ho capta en microcoses: en com està explicat el servei, en com està ordenada la informació, en com es delimita un pressupost, en com es presenten proves, en com es respon a una consulta, en com s’evita el soroll.

La marca, al final, és això: una manera de treballar que no balla.


Per què el preu acaba governant quan la marca no hi és

Quan la marca és feble, el preu no és només un número. És un substitutiu de criteri.

En un entorn professional, decidir té risc. Recomanar també. I quan algú recomana una empresa, no només compra un servei: compra una responsabilitat interna. Ningú vol quedar com “la persona que es va equivocar”.

Per això la marca és tan important: perquè redueix risc percebut.

Quan el client veu contorns, veu sistema.

Quan veu sistema, veu previsibilitat.

Quan veu previsibilitat, baixa la guàrdia.

I quan baixa la guàrdia, el preu deixa de ser l’únic lloc on pot recolzar-se.

No desapareix. Però deixa de manar.

En canvi, quan la marca és difusa, el client torna al que és defensable amb una frase curta. I la frase curta, sovint, és: “És més econòmic.” O “és el mateix però més barat.”

I aquí és on moltes empreses s’equivoquen: es pensen que el problema és el preu. Però el problema real és que el mercat no ha trobat un motiu prou clar per no jugar al preu.


El que fa una marca perquè el mercat no la redueixi

Una marca fa tres coses que una mercaderia no pot fer.

La primera: acota.

No intenta ser-ho tot. Defineix un lloc i el protegeix. No per elitisme. Per precisió.

La segona: demostra.

No viu d’adjectius. Viu de proves normals: casos ben explicats, procés clar, decisions argumentades, criteri visible. No cal fer espectacle. Cal fer verificable.

La tercera: sosté.

La marca no és la campanya brillant. És la consistència quan ningú mira: quan el client entra a la pàgina interior, quan obre un PDF, quan envia un correu, quan espera resposta, quan arriba un imprevist.

Una marca és allò que aguanta el pes del dia a dia.

Per això el branding, entès com a façana, és insuficient. Pot fer-te entrar a la conversa. Però si el sistema no aguanta, el mercat et torna a posar al prestatge de la mercaderia.

I tornar a sortir d’allà és car.


El punt decisiu: renunciar sense por

Hi ha un moment en què una empresa s’ha de fer una pregunta incòmoda: què deixem de ser?

Perquè la marca no es construeix només afegint. Sovint es construeix traient.

Traient promesa inflada.

Traient llenguatge reversible.

Traient serveis que no són el vostre lloc fort.

Traient aquell “ja ho fem” que només existeix per por de perdre oportunitats.

La por és el motor perfecte per convertir-se en mercaderia. Perquè la por et fa dir que sí a tot, i dir que sí a tot et fa semblar igual que tots.

Una marca, en canvi, és un “sí” amb contorn. I el contorn és el que fa que el client pugui triar-te amb criteri i no amb intuïció.


Aquí, no és “fer marca”. És evitar la reducció.

Quan treballem marca, no treballem “decoració”. Treballem una cosa més pràctica: evitar que el mercat et redueixi.

Evitar que et comparin per defecte.

Evitar que el preu sigui el primer tema.

Evitar que la teva proposta quedi diluïda en un “aquests també ho fan”.

I això es fa amb allò que sempre sembla menys glamurós, però és el que pesa: ordre, jerarquia, to estable, informació completa, procés clar, proves reals, capacitat de resposta, i una coherència que no s’esquerda quan surts de la portada.

La web, aquí, no és un aparador. És el camp base: el lloc on el client verifica si hi ha marca o només hi ha presentació.

I el client, avui, verifica més del que sembla. No perquè sigui desconfiat per gust, sinó perquè està cansat. Cansat de promeses que sonen molt bé fins que hi entres. Cansat d’ofertes “iguals” que després no ho són. Cansat d’haver d’endevinar.

Quan una marca estalvia al client la feina d’endevinar, guanya una cosa rara: credibilitat sostinguda. I d’aquí, confiança.


Tancament

La frase no és una amenaça. És una llei de gravetat.

Si no construeixes un lloc propi, el mercat te’n dona un de genèric. I el lloc genèric sempre acaba igual: comparativa, negociació, pressió sobre marge, i aquella sensació que el teu valor real no arriba mai del tot a l’altra banda.

Ser marca és evitar això sense fer soroll: amb estructura.

Amb decisions que es noten.

Amb proves normals.

Amb un sistema que aguanta.

Amb un “sí” que té contorns.

Perquè quan la marca és real, no cal explicar-la gaire. Es percep. I quan es percep, el client pot triar sense haver de refugiar-se en el que és més fàcil de defensar.

El preu.

I aquest és, probablement, l’objectiu més pràctic del branding: no “semblar marca”, sinó deixar de ser reduït a mercaderia.


Llegeix el següent
La Confiança