Xarxes socials

Revisió 2026: contingut actualitzat i revisat. 

Les xarxes socials ja no són una novetat, ni un “canal més”. Són un entorn. Un entorn fragmentat, accelerat i amb normes que canvien sovint: plataformes que pugen i baixen, formats que avui funcionen i demà no, i una audiència que no “navega” —salta.

Fa anys semblava que el repte era entendre-les. Avui el repte és un altre: governar-les. Perquè la complexitat ja no ve només de la tecnologia, sinó de la combinació de tres factors que pesen molt:

— Algoritmes (no veus el que publiques: veus el que la plataforma decideix mostrar).
— Expectatives de resposta (la gent escriu i espera ritme; el silenci es llegeix).
— Risc reputacional (una frase, un comentari o una captura poden convertir-se en “marca” sense permís).

Aquest context genera, encara ara, dues reaccions extremes i igualment perilloses.

D’una banda, l’entusiasme ingenu: “això ho arreglarà tot”.

De l’altra, el rebuig cansat: “això és soroll, caos i pèrdua de temps”.

La posició útil continua sent al mig: no idealitzar-les, però tampoc renunciar-hi. Les xarxes poden ser una palanca real de comunicació i negoci, però només quan s’entenen com el que són: un sistema de presència, contingut, resposta i criteri.

I aquí ve la part que no agrada, però és la que separa resultats de frustració: a xarxes, no hi ha màgia. Hi ha feina. I hi ha govern.

Molta feina a fer

Les xarxes fan treballar. No perquè siguin dolentes, sinó perquè són exigents​.

Publicar “quan es pot” no és una estratègia. És un símptoma. I el mercat, avui, detecta de seguida quan una marca hi és “a estones”. No perquè la gent sigui cruel, sinó perquè el comportament digital és molt simple: si una marca no respon, no sosté, no té ritme, no existeix.

Això implica assumir tres coses amb calma:

Presència no vol dir ser a tot arreu.

Durant una època es recomanava obrir perfils a totes les xarxes “per marcar territori”. Avui això sovint és contraproduent: perfils buits o abandonats fan més mal que bé. El que sí que té sentit és reservar el nom d’usuari si és possible, però només treballar de veritat les plataformes que puguis mantenir amb dignitat.

Sense recursos, no hi ha constància.

I recursos no vol dir només diners. Vol dir temps, responsabilitats clares i un circuit mínim: qui publica, qui respon, qui aprova, qui decideix quan hi ha fricció. Quan aquest circuit no existeix, tot depèn de l’ànim del dia. I això, en xarxes, es nota.

No és “fer posts”. És sostenir un fil.

Les xarxes premien la continuïtat, però sobretot l’experiència: una marca que apareix, desapareix, torna i improvisa, transmet una cosa que costa car: inestabilitat.

Continguts

A Internet sempre hi ha fam de contingut, sí. Però avui la paraula clau no és “més”. És millor. I millor, aquí, vol dir tres coses: utilitat, criteri i coherència.

Un error habitual és confondre contingut amb material. Omplir no és comunicar. Publicar molt no és tenir veu. En canvi, hi ha marques que publiquen poc i pesen molt, perquè el que publiquen té direcció.

En la pràctica, un sistema de continguts que funciona sol tenir aquest nucli:

Una peça base pròpia (web, blog o secció d’articles).

No perquè “el blog està de moda”, sinó per una raó freda: a xarxes ets llogater; a la teva web ets propietari. El contingut llarg i ben estructurat continua sent un actiu perquè construeix criteri, posiciona, i dona profunditat quan algú vol verificar.

Formats socials adaptats, no copiats.

Les xarxes tenen llenguatges diferents: vídeo curt, carrusels, històries, directes, posts de text, newsletters internes de plataforma… No cal fer-ho tot. Cal triar què pots fer bé i repetir-ho amb coherència. La repetició, quan hi ha criteri, no cansa: construeix reconeixement.

Proves normals.

Fotos i vídeos continuen funcionant, però la gent ja no busca “peça bonica” com abans. Busca indicis de realitat: procés, abans/després, criteris, decisions, casos, errors assumits, aprenentatges. No per exhibicionisme, sinó perquè avui el públic és més escaldat: si tot sona perfecte, sona fals.

I un detall important: l’objectiu del contingut no és impressionar. És reduir dubte.

Interaccions

A xarxes, la marca no només parla: conviu. I aquí és on moltes empreses es perden perquè publiquen com si fossin un aparador, però després es comporten com si els comentaris fossin una molèstia.

Interacció no vol dir respondre a tot amb entusiasme. Vol dir tenir criteri:

— Respondre quan toca, amb un to coherent.
— Saber dir “no” amb elegància.
— Saber callar quan el que toca és no alimentar un foc.
— I, sobretot, no convertir l’usuari en un perseguidor.

L’usuari no analitza la teva estratègia. Analitza el teu comportament. I una marca pot perdre en dos minuts el que ha guanyat en sis mesos per una combinació molt habitual: una resposta mal escrita, una ironia mal calibrada, una defensa a la defensiva, o un silenci llarg després d’un “ara ho mirem”.

A xarxes, el detall té lupa. I la lupa no perdona el desordre.

Monitoratge

Si publiques, si interacciones, si tens presència, passa una cosa inevitable: el món parla de tu. Encara que sigui poc. Encara que sigui de passada. I aquí hi ha una disciplina que moltes marques encara tracten com un “extra”: escoltar.

Monitorar no és vigilar per paranoia. És una forma de govern:

Saber què es diu, on i com.

Detectar errors a temps (una confusió, una crítica que escala, una expectativa mal entesa).

Identificar oportunitats (preguntes recurrents, dubtes habituals, temes que realment interessen).

Avui el monitoratge va més enllà de les alertes clàssiques: també inclou comentaris, missatges privats, mencions indirectes, ressenyes i converses on la marca no està etiquetada. I sobretot inclou una idea clau: no tot el que és soroll s’ha de respondre, però tot el que és senyal s’ha de llegir.

I, si vols fer-ho bé, afegeix una capa que abans es menystenia: protocol. Què es respon, què no, qui respon, quan s’eleva a direcció, i quin és el marge d’acció quan hi ha crisi. No per rigidesa. Per serenitat.

Tancament

Les xarxes socials no són una solució definitiva ni un món inútil. Són un lloc on el públic decideix moltes coses sense avisar: atenció, confiança, interès i —sí— compra.

Però només funcionen quan deixen de ser un impuls i passen a ser un sistema.

— Un sistema amb pocs canals ben triats.
— Amb contingut que no infla: delimita i demostra.
— Amb resposta present (no perfecta, present).
— I amb monitoratge suficient per no anar a cegues.

Quan això existeix, la presència deixa de ser soroll i es converteix en una cosa molt més rara: continuïtat amb criteri.

I aquí, dia rere dia, la marca es juga l'única cosa que importa: si aguanta… o si s'esvaeix.